SECCIÓ: SALUT I CIÈNCIA

Encara que les pessigolles ens produeixin una cascada de riures i fins a un plaer que ens recorre tot el cos, la ciència s’ha encarregat de demostrar que aquesta resposta cerebral és producte de l’activació d’un mecanisme de defensa diferent al tipus de reaccions que esperaríem en altres situacions de diversió.

Van ser els científics de la Universitat de Tubinga els que van estudiar les reaccions cerebrals mentre un grup de col·laboradors van rebre l’estímul, tant d’escoltar coses gracioses com de rebre pessigolles.

Mitjançant escàners de ressonància magnètica, els investigadors van verificar l’activitat cerebral mentre les 30 persones que van col·laborar en l’experiment escoltaven acudits i rebien pessigolles als peus. Efectivament, tots dos estímuls van activar una part del cervell anomenada cissura de Rolando, encarregada de controlar els moviments facials, les reaccions vocals i emocionals.

Però evidentment, això era bastant previsible pels científics; el que no ho era és que també van constatar que, a diferència del que ocorria al cervell només amb les històries gracioses, les pessigolles van produir l’estimulació de la zona cerebral que regula la lluita i la fugida.

Això va portar al fet que els científics deduïssin que si les pessigolles no causessin tant riure, la persona que les rep podria reaccionar agressivament, ja que estimula una actitud defensiva. La part del cervell que s’activa amb el pessigolleig és la que s’anticipa al dolor, per tant, la reacció automàtica pot ser fins i tot violenta per evitar que prossegueixi.

Així s’explica la raó per la qual no podem fer-nos pessigolles a nosaltres mateixos; el nostre cervell ens anticipa que no hi ha necessitat de produir una resposta d’acció, de lluita, de por o de fugida.

Equip de redacció: Alison Rodríguez