Sempre deia que no li agradava treballar, que ell, el que volia era aprendre sempre, estudiar contínuament. Però a casa no hi havia tardes, ni dissabtes, ni diumenges en què l’ordinador parés de buscar aquell detall d’un quadre, d’una escultura, d’un edifici; un vídeo, una pel·li, per tutoria. Llibres i pols per tot arreu. I un piano on poder abocar alegries i també frustracions. El Joan sabia gestionar el seu temps i els seus volers. Tot i estar algunes vegades a punt de llençar la tovallola, sempre, sempre hi tornava. Sempre volia, intentava millorar el que havia fet per fer-se comprensible, entenedor. Per despertar en els seus alumnes la voluntat i les ganes d’aprendre, que per al Joan era sinònim de viure. I entre les seves dèries, ocupava un lloc predominant la creació artística. No ha pogut acabar de llegir-lo, però a la bossa hi duia El misteri de la creació artística de l’Stefan Zweig:

“De tots els misteris de l’univers, cap de més profund que el de la creació. El nostre esperit humà es capaç de comprendre qualsevol desenvolupament o transformació de la matèria. Però cada vegada que sorgeix alguna cosa que abans no havia existit –quan neix un nen o, de la nit al dia, germina una planteta entre els terrossos de terra- ens venç la sensació que ha esdevingut quelcom de sobrenatural, que ha obrat una força sobrehumana, divina. I el nostre respecte arriba al seu màxim, gairebé diria, es torna religiós, quan allò que apareix de cop i volta no és una cosa perible, moridora. Quan no s’esvaneix com una flor, ni mor com l’home, sinó que té força per a sobreviure a la nostra pròpia època i a tots els temps a venir –la força de durar eternament, com el cel, la terra i el mar, el sol, la lluna i les estrelles (…)”

Antònia Playà. (Text llegit per Anna López)

A continuació, us passem els poemes i textos que es van llegir durant l’acte.

Homenatge a Joan Margarit del departament de Socials (Text llegit per Manuel Gómez)

A Joan Margarit (Text llegit per Josep Maria Sardà)