L’esclerosi lateral amiotròfica (ELA) és una malaltia que no entén de races, sexe ni edat i afecta a molta gent. El malalt més famós ha sigut Stephen Hokin! Tot i que no té cura, quasi no s’investiga perquè la pateix molt poca gent. És molt complicada perquè cada persona es veu més o menys afectada, a un ritme diferent i amb una gravetat que acaba sent mortal.
Normalment, es triga molt en detectar i els primers símptomes són semblants a un ictus. Ho sé perquè la meva besàvia i el meu tiet la van tenir. Me’n recordo molt millor de l’oncle perquè quan la meva besàvia va morir, jo només tenia un anyet i el que sé és perquè la meva família m’ho ha explicat. El meu tiet sempre va ser molt actiu, caminava pel camp i es cuidava molt. Un dia va patir com un petit ictus però es va recuperar, encara que al parlar arrossegava una mica la llengua. Primer va ser el llenguatge i un mes després ja es movia força menys. A l’hospital, les proves van confirmar que era l’ELA. En aquells moments, tots ja sabíem el que passaria. Efectivament, passat un temps, va començar a quedar-se vegetal, sense ni poder parlar, encara que podia pensar i captar coses perquè el cap li funcionava. (Precisament, perquè el cervell no es paralitza, l’Stephen Hopkins va poder seguir fent teories malgrat l’estat avançat de la malaltia). El meu tiet ja no podia ni menjar com una persona normal i li donàvem una espècie de batuts especials. Quan intentava prendre algun menjar sòlid, calia anar amb molta cura perquè s’ennuegava.
Marc Fraile
ikbmes.com 