El present no existeix

El present – em deia- no existeix, és un punt entre la il·lusió i l’enyorança.

Bearn, Llorenç Villalonga

Sento que he trobat el meu racó a Anglaterra. Sempre que puc, agafo el cotxe i vinc a Swanage. No queda lluny, així que la meva vagància no hi posa massa objeccions. Avui m’he decidit a portar-hi el Joan i compartir el meu racó secret. El pobre ha vingut de visita des de Barcelona només per al meu aniversari.

-Sí que fot fred aquí, i mira que no et creia quan m’ho deies; no ens podrem banyar al mar, pas! –em diu amb to irònic.

Somric però no em fa gràcia. Fa dos anys que visc fora d’Espanya. M’encanta viure a Anglaterra però avui, precisament avui, sento que res m’és suficient. M’he passat tota la vida fent esforços per arribar aquí. He sacrificat la meva vida social mentre feia la carrera per aconseguir fugir. Per fugir de Barcelona, del soroll, de la política, del mal que aquesta ciutat m’ha fet.

-En què penses? – pregunta curiós –. Sembla que no vulguis que estigui aquí.

-No és això i ho saps de sobres –dic indignada– . Penso en coses, no sé.

-Coses? Tan incongruent com sempre Alícia. Penses dir-me la veritat?

No vull respondre i callo. Em mira com si estigués esperant que respongui però tots dos sabem que no tinc intenció de fer-ho. Segueixo immersa en els meus pensaments. El soroll de les onades em fa sentir com a casa. Si penso en casa, si miro enrere, em veig sent la persona més ingènua de la Terra. ¿Com vaig poder arribar a creure que la persona de la qual em vaig enamorar als vint anys, m’estimaria per sempre? Potser hauria d’haver viscut el moment, per no estar queixant-me ara de tot allò que vaig o no vaig fer. Potser hauria d’haver fet cas de tot allò que deien els filòsofs del Carpe Diem. La veritat és que en Joan sempre em deia que el present no existeix, que és un punt entre la il·lusió i l’enyorança. Crec que vaig arribar a creure-me’l, potser no ho hauria d’haver fet.

-Recordes allò que sempre em deies sobre el present? –dic quan per fi em decideixo a explicar-li què em passa pel cap.

-Sí, clar. Que no existeix –respon–. I ho mantinc!

-I si el present no existeix, què fem aquí Joan? –A vegades penso que sembla que vulgui provocar-me amb aquestes coses.

-Doncs, som aquí però podríem estar allà. Suposo que som aquí per tal d’apropar-nos al lloc on volem estar demà. Ens apropa al que il·lusiona o al que enyorem. Tu… segueixes enyorant l’Àlex, no?

Àlex. Sentir el seu nom em fa fer sentir una pinçada al cor. Com va poder fer-me tan mal? Va obligar-me a fugir. Em va trencar el cor i tots els meus ideals em van abandonar quan vaig sentir-li dir “No vull saber res més de tu, mai més!”. Aquestes paraules encara ressonen al meu cap, com si hagués passat ahir. M’agradaria no trobar-lo a faltar. M’agradaria tornar a Barcelona i no pensar en ell. M’agradaria no haver de fugir. M’agradaria superar el mal que m’ha fet. Sento la mirada del Joan sobre la meva esquena. Segueix esperant una resposta.

-Sí –una llàgrima recorre la meva cara. Llàgrimes salades sobre galtes rosades–. Però només ho faria en el cas que el present existís; i no existeix, no?

En Joan somriu i m’abraça mentre diu molt baixet: “Ho superaràs. Ho superarem”.

Alicia Antolín, 2n de batx. B

Alicia Antolín, 2n de batx. B

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s