Els límits de la vida (i II)

imatge llibre2A mi em sembla que les malalties són els senyals que ens dóna la natura perquè recordem sempre que no som ni invencibles ni immortals.

Les malalties sempre han existit i sempre existiran. Formen part de la nostra vida, aquesta cosa tan complicada que a vegades costa tant d’entendre. La Lara sempre es pregunta per què és tan complicada i per què li ha tocat a ella patir aquesta malaltia: ella només vol ser una noia normal, com totes les altres. El que no pensa és que això la fa ser més forta i valenta, i ha de recordar sempre que ha de lluitar ja que tots patim i tenim malalties, però així és la vida. I això no està explicat en cap llibre; tu solet aprens a reflexionar i a saber conviure amb els problemes. Mai t’has de rendir quan veus que el camí fa pujada.

Meritxell Valls, 2n de batx. A

Meritxell Valls, 2n de batx. A

Sembla que la Carme té alguns interessos semblants als seus, i això és just el que necessita ara: algú a qui sentir-se proper. Una desconeguda, algú que no esperi res, que no pugui exigir res a canvi. Una estona de companyia sense lligams, sense obligacions, sense cap mena d’esperances. (pàg. 39)

Quan una persona està malalta i el mateix pacient, en aquest cas la Lara, té una visió negativa, el que fa és intentar fugir de tota mostra d’estima o d’aferrament cap algú amb l’objectiu de protegir-lo. Més que protegir-se a si mateix, l’usa per a protegir el seu entorn, és a dir, és com una manera d’evitar que els teus estimats pateixin si alguna cosa dolenta succeeix; i crec que, en part, és per això que no contesta al Gerard, perquè no vol establir vincles sentimentals amb algú que li importa, tot i que al final, després de la llarga xerrada amb la Carme s’adona que ha de fer un pas endavant.

Anna Marzo, 2n de batx. A

Anna Marzo, 2n de batx. A

La vida pot ser tan fantàstica com vulguis, però és massa fràgil. Depèn d’aquests equilibris estúpids, depèn de la sort. O de la mala sort, més aviat. (pàg. 45)

He destacat aquesta frase del llibre perquè després de parlar de microorganismes, com són els microbis, bacteris i virus, que a tothom ens sonen i tots reconeixem quan es citen, tot i que no sabem què són, acaba concloent que tot és tan fràgil tot que tot s’acaba sostenint per l’atzar, per la sort, fins i tot per aquests microorganismes que inconscientment et poden determinar la vida.

Jordi Falguera, 2n de batx. B

Jordi Falguera, 2n de batx. B

Buf, és molt depriment, tot això… –diu la Lara caminant a poc a poc altre cop en direcció al llit-. Després de tot el que m’has explicat. L’única cosa que tinc clara és que viure és un procés molt tòxic!

La Carme l’agafa del braç i l’ajuda a asseure’s al llit.

– Viure mata, com diuen alguns, no? –diu la Carme asseient-se al seu costat.

– Ja em diràs…

– Però també és fantàstic, no te n’oblidis!

– Sí, sí, fantàstic, ja ho sé… Al final m’ho acabaré creient!

– Val més que ho facis! La vida deu ser tan tòxica com vulguis, però també té coses bones. Un paisatge bonic, per exemple. O un llibre interessant. (pàg. 196)

Son aquests instants, els que fan que tot prengui sentit, Lara. Vivim tan de pressa, tan preocupats perquè no s’acabi tot abans del que voldríem, que ens oblidem de gaudir del que tenim. La vida és l’única cosa que podem estar segurs que compta, ens en quedi molta o poca. Aprofita-la. Aprofita’n cada segon que puguis. Estima i deixa que t’estimin. No deixis que la teva malaltia et defineixi. No et posis límits. No posis límits als altres. No construeixis barreres entre tu i la vida. (pàg. 244)

M’agrada molt el missatge del diàleg i el discurs, ja que ens diu que de vegades ens centrem tant en la mort i en els problemes que tenim que ens oblidem de la nostra pròpia vida, ens oblidem de viure al màxim cada moment. Molts cops deixem de fer coses que ens agradaria fer per por al que ens pugui passar o a fer-nos mal, i no diré que hem de fer tot allò que ens passi pel cap; hem de ser responsables dels nostres actes, però de vegades hem de deixar que les nostres passions guiïn els nostres actes i deixar de pensar per un moment en què pot passar.

El missatge que es transmet en aquest llibre és molt bonic i molt motivador per a qualsevol  persona que es trobi en una situació difícil; a més, et fa reflexionar molt sobre la vida, tant biològicament parlant com a nivell de reflexions sobre el seu sentit i com l’hem de viure.

Aïda Rodríguez, 2n de batx. A

Aïda Rodríguez, 2n de batx. A

(La Carme a la Lara) No hi ha res dolent a ser curiosa. I menys encara a ser artista. Que tu ets una miqueta de cada? Doncs millor per a tu! No facis cas a ningú que et vulgui convèncer del contrari. En aquesta vida ser normal no és sempre la millor sortida. (pàg. 75)

Tota la raó: en aquesta vida s’ha de ser diferent, original. Quan copies els altres no avances, quedes encallat, has de buscar una sortida i l’única que existeix és ser tu mateix. Cal fer el que et sembli per les teves raons i no pel que diuen els altres: ser curiós, voler saber de la vida, d’on venim, de tot el que ens forma… És molt millor interessar-te per les coses que et rodegen que no pas ser una persona que no s’interessa pel món i que no sent cap tipus de curiositat. Només la gent curiosa pot canviar el món ja que sap de la vida i té la capacitat de pensar. Per pensar has de saber.

Mireia García, 2n de batx. A

Mireia García, 2n de batx. A

(La Carme a la Lara) Només has de voler lluitar. (pàg. 236)

La típica frase que tothom diu però ningú fa. La veritat és que hauríem de posar més en pràctica aquest verb tan comú al qual anomenem lluitar. Lluitar per nosaltres mateixos, per superar-nos, per superar una malaltia i combatre-la, per canviar el món i intentar viure en un lloc millor, per aconseguir qualsevol cosa que ens proposem, per insignificant que sigui. Aquesta frase m’agrada molt i penso que l’hauríem d’aplicar més en tots els aspectes de la vida. Per lluitar s’ha de voler i saber fer-ho i tothom, qualsevol dona i home, en pot aprendre, només cal proposar-s’ho i realitzar-ho. Només així es poden aconseguir les coses, i això ho demostra clarament aquest apassionant llibre.

D’aquí a milers d’anys ningú no es recordarà de tu, d’acord. Però és que potser d’aquí a cent mil els humans ja ni existeixin. (pàgs. 105-106)

Aquesta frase pot semblar trista o espantar, però la veritat és que m’ha agradat, ja que la veig molt certa i difícil d’acceptar per a algunes persones, però tot i que en bastants ocasions els humans ens creiem el centre del món, la realitat és que som efímers, i només estem aquí perquè en determinat moment determinades molècules van reaccionar i van començar a crear matèria orgànica; es van crear els primers éssers vius, i hem anat evolucionant fins al dia d’avui, i per molts diners o alts càrrecs que tinguis, tots tenim una cosa en comú: ens morim. I és que no hi ha vida sense mort, com bé diu la Carme a la pàgina 29: El foc és energia, en això s’assembla a la vida, però també és mort. Totes dues coses solen anar molt lligades… Però el fet de no saber què passarà demà ni quan s’acabarà, és el que, per mi, fa la vida tan preciosa.

Luisa Sánchez, 2n de batx. B

Luisa Sánchez, 2n de batx. B

Fa rodar el cap, tot això, que les estrelles i nosaltres estiguem fets dels mateixos àtoms, i que ens arribi ara la llum de sols que van desaparèixer molts segles abans que existíssim…

Efectivament, aquest fragment em fa rodar el cap. Com pot ser que les estrelles estiguin fetes del mateix que nosaltres? Això fa pensar en l’origen de l’univers, fa pensa en la teoria del ‘big bang’.

És curiós que ens arribi llum de llocs on ni en els nostres somnis ens imaginem com són. Sembla que tot quedi a prop de la Terra, però, no som res més que un insignificant punt a l’univers, un punt que no fa ni diu res dintre de la immensitat de l’univers. Aquest estiu, al juny, va arribar un aparell de la NASA  a Plutó, un planeta nan del sistema solar, del nostres sistema. El que ens fa veure de veritat la immensitat de l’univers és que les fotografies que van fer al juny han arribat a mitjans de setembre: és impressionant, el meu cap ni tan sols es fa una remota idea de com lluny que estan els planetes més propers.

Albert Cayuela, 2n de batx. A

Albert Cayuela, 2n de batx. A

Jo, com a conclusió del llibre, voldria dir que el que ens volien transmetre els autors és que siguem feliços, siguin les circumstàncies que siguin. Però no només ho diuen, sinó que t’expliquen el perquè. Bàsicament, et transmeten que som part de la natura, que ens degradarem en morir, igual que qualsevol altre individu viu. El que ens fa diferents és el que fem durant la vida i, per tant, hem d’aprofitar-la! I sobretot, no rendir-nos mai!

Paula Nocelo, 2n de batx. B

Paula Nocelo, 2n de batx. B

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s