Us passem, a continuació, alguns dels textos que van escriure els alumnes per a l’acte d’homenatge al Joan del 23 d’abril.

Joan, ja et trobem a faltar. No ens ho esperàvem, no m’ho esperava. Encara no m’ho puc creure, te n’has anat… Qui farà tutoria com tu? Qui ens farà les classes de Socials com tu? Vull que sàpigues que mai ningú et podrà substituir.

Has estat un gran mestre i un exemple per a tots nosaltres. Ens has ensenyat i transmès la teva passió, molt més que fer només la teva feina. A més, ens has format com a persones, ajudant-nos a reflexionar i a valorar com ningú ho sap fer.

Només dos anys? Doncs, sí.

La teva influència ha suposat que ara, en la teva pèrdua, ens hagis deixar un gran buit.

Ara mateix només et puc donar les gràcies.

Joan, quan et vaig conèixer, a primer, hi havia una cosa especial en tu, una cosa que et diferenciava dels altres professors. No sé si era la proximitat que tenies amb els alumnes, o la teva forma de fer-te entendre: clara i amb aquella ironia, que tant m’atreia l’atenció. A les classes, els teus coneixements i l’humor que hi aplicaves feien de Socials una assignatura dinàmica i fàcil d’aprendre. Després d’aquesta pèrdua tan gran, les classes d’història mai tornaran a ser les mateixes. Siguis on siguis, sàpigues que t’aprecio molt, que t’admiraré sempre com a mestre i com a tutor, i que mai t’oblidaré.

EL PETIT VIATGE

I és en aquest instant on decidim fer un pas enrere per poder recordar tot el que hem viscut els teus alumnes amb tu.

Tot és com un viatge que té diferents parades, diferents experiències viscudes, diferents sensacions i sentiments que ens fan recordar aquest any tan especial que ens has fet passar.

Recordem perfectament la primera classe on ens vas explicar tot el contingut d’Història de l’art; en aquest moment ja vam perdre a tres passatgers d’aquest viatge i tan sols ens vam quedar 7 valents que realment no sabíem on ens havíem ficat ni què ens depararia aquesta matèria.

El viatge continua i la confiança va augmentant. Ja arribem al punt on feies aquelles bromes  i comentaris tan teus.  Recordem perfectament el teu : Hoolaaa? Per cridar-nos l’atenció o, encara millor, el teu YUHUUUUU!  Les bromes són un tema a part; és un tema que és millor que es quedi entre nosaltres, no creus?

Com cada viatge,  hi ha un guia turístic. Nosaltres teníem la sort de tenir-te a tu com a guia i, si fem memòria, tan sols uns mesos enrere, recordem  l’excursió pel poble o per Barcelona, quan no podíem aguantar el teu ritme ( i diuen que l’edat es nota i que passa factura; doncs creiem que aquí era tot el contrari ja que els que no podíem aguantar el ritme érem nosaltres , tot s’ha de dir). A més a més, era impressionant com et coneixies els llocs: mai callaves i sempre ens deies: Un somriure i bona cara. Aquests petits detalls són els que mai s’obliden i els que marquen la diferència.

Igual que teníem un bon guia turístic,  també teníem un espectacular professor. Ens ha quedat molt marcada la teva cara davant de l’ordinador , amb aquella brillantor als ulls, intentant organitzar tota la informació que hi havia al teu cap sobre cada obra d’art (us podem assegurar que no eren poques, eh!, semblava la nostra enciclopèdia personal) . També recordem els moments on t’atabalàvem perquè ho volíem tot ordenat i seguint la pauta, i els cops que ens enfadàvem quan se t’oblidava alguna característica de l’anàlisi formal o  conceptual; en resum, de tanta informació que emmagatzemava el teu cap, el més normal era que se t’oblidés alguna cosa, no?

Aquesta és una de les coses que més ens agradava de tu: la teva transparència, la teva passió per l’art, el teu humor, en definitiva, com erets tu. Ah, no ens podem oblidar de la teva innocència, aquella que demostraves cada cop que anaves a la pissarra digital, ens dibuixaves les línies compositives, les formes geomètriques i mil coses mes. I, quan acabaves, et miraves el dit com si estigués brut, tot i que tots sabíem que no, que era impossible i començàvem a plorar de riure.

Bé, tot viatge s’acaba. A vegades veus clar el final, a vegades no te l’esperes, però el que importa és la marca que et deixa, les coses que aprens i, sobretot, les persones que coneixes.

Gràcies per permetre’ns escriure’ns aquesta història sobre els nostres viatges. Ens hauria agradat  poder-les continuar i que no s’haguessin d’haver acabat així però, per desgràcia, diuen que la vida és així. I com ja et van dir els teus companys de claustre, aprofita per entrar a tots els museus, mirar cada pintura, escultura o monument, que serà gratis i segur que els podràs gaudir, i tenir aquella síndrome, ai, com es deia?… Ah! sí, la síndrome de Stendhal, aquell a qui els teus estimats alumnes, i òbviament els millors i preferits,  els hauria agradat veure i, així,  poder riure i sumar més moments amb tu.

Els alumnes d’Història de l’art de 2n de batxillerat