– I a tu, que t’entusiasma Nora?

Vaig aixecar el cap de cop i vaig veure com els quaranta ulls que hi havia a la classe m’estaven observant. Vaig deixar el llibre que m’havia regalat la meva àvia feia un parell d’anys, i que sempre m’insistia perquè el llegís, no tenia altra opció que pensar què era el que m’entusiasmava.

– Bé jo… –es va fer el silenci. Tots em miraven esperant que digués qualsevol cosa, no perquè els interessés què m’entusiasmava sinó perquè faltaven cinc minuts per marxar a casa i no volien que la senyoreta Marta ens posés més deures per al cap de setmana.

De seguida van alçar la mà quatre nois, que compartien la mateixa afició, el futbol, i tota la atenció va anar a parar cap a ells. Millor, no? Vaig pensar. Així puc continuant llegint el llibre de la iaia. Però no per molt temps, ja que als trenta segons de deixar de ser el centre d’atenció de la classe, va tocar el timbre.
Estava apunt de marxar cap a casa, quan la Marta em va cridar dient que em quedés un moment. Què he fet ara? Vaig pensar. Em vaig acostar a la taula del professor i vaig seure a la cadira que hi havia justament al costat del professor. Vaig aixecar la vista de les meves ungles, la Marta m’estava somrient.

– Vull que pensis per al pròxim dia què és el que t’entusiasma. Segur que hi ha alguna cosa que et fa estar feliç, o que esperes amb moltes ganes. Les persones més senzilles i més callades, són les que tenen més coses sorprenents per explicar. I segur que tu en tens moltes, oi?

Vaig assentir amb el cap. Però realment, no ho hauria d’haver fet perquè no tinc res a explicar. I molt menys coses sorprenents. Cada dia és el mateix, és com una roda que mai para, sempre gira. Gira cap a la mateixa direcció, amb la mateixa força i a la mateixa velocitat. Què puc tenir jo que m’entusiasmi tant, i que els altres no tenen? O bé… per què els altres ho tenen i jo no? “Dóna-li voltes Nora, hi haurà alguna cosa que esperis amb moltes ganes” Vaig pensar. M’entusiasma…veure els meus pares? No, ja els veig cada dia, fins i tot prefereixo no veure’ls. I els esports? No, no en faig cap, no em pot entusiasmar un esport que no practico ni segueixo. I els videojocs? No, tampoc, això li entusiasme al meu germà petit. Fins i tot al meu germà de sis anys l’entusiasma alguna cosa! “Deixem-ho estar”, vaig pensar.
La tarda va passar molt ràpida, entre estudis i trucades a la meva tieta Maria, però la nit, no tant. Una volta, una altra, ara un peu aquí i la mà per aquí sota. Quina sensació més bona la de posar la mà per sota del coixí, podria ser això el que m’entusiasma. Quina bajanada… Començo a fer voltes per l’habitació. No puc dormir, com és possible que m’afecti tant no tenir una motivació, no tenir alguna cosa que m’entusiasmi? Obro el calaix de la tauleta de nit i agafo el llibre que em va regalar la meva àvia i que encara després de dos anys no m’havia acabat. Les dues de la matinada, les quatre, les cinc…i prou. Llibre acabat. “És increïble que hagi trigat tres anys a llegir-me el llibre i encara no sàpiga qui n’és l’autor” vaig dir en veu alta. Vaig girar el llibre i començo a mirar la contraportada. Hi ha un resum del llibre i una dedicatòria:

Per a la meva néta, la Nora. La teva àvia sempre estarà orgullosa de tu, triguis tres o sis anys a llegir-lo. Segueix els teus somnis i lluita pel que més t’agrada: la teva felicitat. T’estimo.

L’habitació es va tornar borrosa, i el llibre estava xop de llàgrimes. La meva felicitat va marxar quan la meva àvia se’n va anar. “El meu entusiasme i la meva motivació era veure’t cada dia, lluitant com una campiona”, torno a dir en veu alta. I ara que ja no hi ets, no hi ha res que m’entusiasmi tant com m’entusiasmava la teva felicitat.

 Judith Vallés, 2n de batxillerat A