Entrevista a Kike Iriarte. Professor de secundària i escriptor.

Elvira Feliu

“Escriure és terapèutic, és repensar allò que has fet, com ho has fet o com ho voldries haver fet. Escriure és reviure.”

Foto_Kike_Iriarte

En Kike Iriarte és professor de secundària i escriptor apassionat, encisat sobretot per la poesia. Graduat en INEFC, no va aconseguir estudiar Filosofia i Lletres, però això no va impedir mai que es deixés perdre entre versos i que acabés escrivint els seus propis.

Després d’haver-lo conegut amb xandall i vambes estirant-me de les orelles perquè li fes una mica de cas i jugués a bàsquet a les seves classes, volia conèixer el Kike Iriarte allunyant-me de les porteries i de les cistelles. Sense el xiulet, però amb la mateixa mirada afable, em va deixar tastar bocins de les seves passions: la poesia, la literatura i l’art.

Un professor a qui li agradaria no haver d’avaluar als seus alumnes amb una nota i un escriptor que creu que l’art no s’acaba mai, que és màgic, que és infinit.

Què és la literatura?

La literatura és una doble vida, és una extensió de la meva pròpia vida. Com a lector, m’ha omplert molts buits, grans moments de soledat on m’he retrobat amb els altres gràcies a la lectura. Com a escriptor, el que busques realment és allunyar-te de les persones per estar sol i treballar, però alhora és això mateix el que t’acaba apropant a la gent. Gràcies a la literatura entres i surts de la vida d’altres persones i finalment t’adones que la teva soledat s’acaba assemblant a la dels altres. Quan treballes amb l’art el que vols realment és comunicar, establir connexions entre les persones, i és curiós, perquè des de la teva soledat, quan algú llegeix un vers teu, connecta, i és llavors quan es crea la màgia. És per això que escriu? Per aquesta màgia?

També escric per fer teràpia. Escriure és terapèutic perquè és repensar allò que has fet, com ho has fet o com ho voldries haver fet. Escriure és reviure. És un exercici que em fa més gran, que em fa créixer i aprendre.

Viu en una societat que es nodreix de cultura?

Lamentablement, no. I cada vegada menys. Tenir cultura és tenir idees pròpies i vivim en un món on interessa que cada vegada se’n tinguin menys, que siguem una massa uniforme i, com menys cultura tinguem, més manejables serem.

Com valora el sistema educatiu?

El nostre sistema educatiu talla les ales en comptes de fer-les créixer. L’educació hauria de servir per rescatar a les persones i en comptes d’això les enfonsa. Avui en dia l’educació exigeix assumir una sèrie de continguts de cada assignatura i és aquí on molts joves s’estavellen i se’n van creient que no valen res, que són una merda. I no ho són, no són una merda. A molts d’aquests fracassats no els hem sabut trobar les seves qualitats, i estic segur que, si n’haguéssim sabut, molts d’ells farien coses fantàstiques i serien persones felices. Tot i així, la veritat és que amb més de trenta alumnes a l’aula i tenint en compte que cada persona és un món, la feina del professor és realment complicada.

En ocasions parla de l’art com un enigma, “aquesta zona obscura i esquiva de la raó”. Tothom està preparat per endinsar-se en aquest món enigmàtic i defugir de la raó per viure l’art?

Hi pot entrar tothom que es faci preguntes, tothom que tingui dubtes. Ara, això no vol dir que amb l’art trobis respostes als enigmes de la vida o als dubtes que tens; al contrari, a vegades te’n sorgeixen més i es fan més grans. Tots els que ens dediquem a l’art ho fem perquè no entenem alguna cosa de la vida o de nosaltres mateixos però que tampoc pretenem trobar respostes, sinó senzillament intentar entendre qui som o què fem.

Tothom té un esperit creatiu amagat dins seu?

Tothom el té. Crear no sempre és escriure, pintar o tocar música, l’espectador també és creatiu perquè recrea. Sí que és veritat que escrivint fas una obra que és palpable, la gent la pot llegir, però hi ha creacions que no tenen cos. Llegir o observar un quadre també és crear, l’espectador és el que crea gràcies al poder de la imaginació i de la interpretació, tot allò que et transmet el que tens davant, allò que penses, que interpretes i que reflexiones, és creació. No és el mateix tot el que transmet un poema avui que d’aquí a cinc o deu anys i això és màgic. Tornes a un procés creatiu i això no s’acaba mai, no deixes de recrear. L’art no és una fórmula matemàtica, no és un cercle tancat, no té un significat concret, no s’acaba. L’art té vida pròpia i a mida que tu vas canviant l’hi trobes matisos diferents, coses noves.

La tecnologia és i serà una bona amiga dels esperits creatius? Què n’espera d’aquesta era digitalitzada?

No t’ho sé dir. La tecnologia ens afectarà i canviarà moltes coses, segur, però no sóc massa optimista respecte d’aquesta era. Si m’he dedicat a literatura és, en part, per donar-li l’esquena a una realitat que no m’agrada. Hem canviat els llibres per les pantalles i sembla que ara es busca la immediatesa, però hi ha tanta informació i tot va tan ràpid que al final tota aquesta quantitat de matèria no cala a la pell, no hi ha essència. A més, a més, Internet em genera certa ansietat: l’ansietat d’estar a diversos llocs alhora, d’enviar una foto a algú que no hi és ensenyant-li on ets tu i què fas. No sé si estem preparats per diversificar-nos tant, em fa por que la tecnologia ens pugui diluir… Precisament per això jo encara escric a mà. Els quaderns tenen vida, quan veig una pàgina que té un gargot, aquell gargot em recorda alguna cosa, té una història darrere. Gràcies a aquell gargot o a aquell dibuix a la cantonada de la pàgina recordo la tarda en què el vaig fer, i això l’ordinador, per molt còmode que sigui, no m’ho pot aportar.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s