Visita a TV3 i al programa Divendres

El dia 12 de gener, els alumnes de l’optativa de revista de 3r d’ESO vam visitar els platós de TV3. Després d’arribar a Sant Joan Despí vam esmorzar i vam entrar a les instal·lacions. A mi em van sorprendre moltíssim, per la immensitat i pels jardins que hi havia.

El primer que vam fer va ser veure la redacció dels informatius. Després, al mateix edifici vam veure un vídeo.

El vídeo tractava del nou plató del telenotícies. 300 metres quadrats i un croma gegant en el qual podien aparèixer gràfics o les previsions del temps. L’única cosa real era la taula del presentador. Més tard ho vam poder comprovar.

A continuació vam entrar a la sala de control, on, com bé diu el nom, es controlen les càmeres durant l’emissió dels programes. Em va semblar curiós com funcionava: primer una càmera era escollida pel regidor, i després la imatge apareixia com a imatge prèvia. Just després el regidor decidia si passar-la a la imatge en televisió o no.

Després vam veure el plató d’Esport3, on enregistren molts programes. Em va decebre perquè des de la televisió es veu un plató de mides considerables, però en realitat era molt petit. Això era degut, entre d’altres, al fet que s’utilitzen càmeres gran angular i que no es veien les cantonades del plató, cosa que provocava que hi hagués un efecte òptic de gran amplitud que feia que el plató semblés enorme. Per últim, vam veure la casa del Super 3, que no era una casa sinó quatre parets que feien que semblés una casa de veritat; i, finalment, el plató del programa Divendres.

Va ser una experiència molt bona ja que tens una idea millor de com és la televisió i t’adones que et fan creure el que ells volen que et creguis.

Marc César, 3r d'ESO B

Marc César, 3r d’ESO B

A la tarda, vam assistir a l’enregistrament del programa Divendres, a TV3. A l’entrar al plató ens va semblar un caos. L’aspecte era fosc, amb poca llum i molt més petit del que sembla per la televisió. Tothom corria durant els últims minuts, quan va aparèixer la presentadora, Elena Garcia Melero; tots rere d’ella: que si la maquilladora, que si el qui li porta l’aigua, que l’estilista, el guionista, el… en fi. Es va apropar a saludar-nos i ens va explicar en que consistiria el programa aquell dimarts. Quatre pinzellades i se’n va anar (al Josep Maria quasi se li salten les llàgrimes per no haver aconseguit una foto amb ella).
Comença el programa. Silenci absolut. En aquell moment sí que van callar les iaies que teníem al darrere, tan mones elles!
Els focus cremaven i nosaltres suàvem. Els càmeres, sobretot el que portava l’arnès amb la càmera carregada, caminava silenciosament amunt i avall seguint les ordres que rebia pels auriculars. El regidor ens en va deixar uns per poder escoltar les indicacions de la sala de control i ens vam adonar llavors dels que ens havien explicat abans, a la visita del matí: que la presentadora i els càmeres representen només un 15% de tot el que crèiem que formava part de la televisió.
El tema de la tarda era molt dens i ens fixàvem més en els moviments que hi havia pel plató, que de la parrafada de política que anava deixant anar la presentadora. Això sí, quan anaven a publicitat i els càmeres passaven fent una escombrada al públic, nosaltres, ben drets i aplaudint amb contundència i assentint quan ens indicaven perquè, a casa, ens veiessin de manera correcta. És clar, ens van posar a primera fila i havíem d’estar atents per si les càmeres…
Definitivament, l’experiència que ens emportem és genial. Però, a la vegada, una mica decebedora perquè potser ens pensàvem que la televisió funcionava de manera diferent, que tot era més fluït i no tan estressant per als qui hi treballen. Però no tot sembla el que és i està bé conèixer com funciona en realitat, des de dins, un element tan important en les nostres vides com és la televisió, de la qual donem moltes coses per descomptat.

I finalment, em complauria agrair al meu professor de català que m’hagi assignat la tasca d’escriure aquest entusiasmant text de la sortida. Gràcies, eh!

Carla Mateo, 3r d'ESO C

Carla Mateo, 3r d’ESO C

Nota de la redacció: El professor de català al qual es fa referència en l’últim paràgraf es congratula, així mateix, per l’agraïment rebut (que no dubta que és absolutament sincer) i gosaria transmetre a l’alumna allò que li explicava a ell la seva padrina, per si li pot fer profit: Els cansats fan la feina. O, com expressava el personatge de Humphrey Bogart a la pel·lícula In a Lonely Place: There is no sacrifice too big for a chance at immortality. A disposar.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s