El passat dia 10 d’abril, un grup d’alumnes i professors de l’institut vam assistir a l’obra teatral L’art de la comèdia d’Eduardo de Filippo, dirigida i protagonitzada per Lluís Homar. A sota us passem les valoracions que n’han fet alguns dels alumnes que hi van assistir.

L’obra començava amb la presentació del director, únicament posicionat davant dels espectadors, aparentment sense cap escenari ni decorat. Allà, Lluís Homar va fer una petita reflexió sobre el teatre, en què plantejava el debat sobre la funció de les arts escèniques en la nostra societat. Seguidament, i trencant tots els prejudicis que tenia sobre el teatre, els actors van aparèixer sense preparar, i amb l’equip tècnic varen muntar l’escenari i van preparar els actors com si res. No va ser com havia esperat; era una obra més natural del que imaginava, que eliminava el dràstic dramatisme i l’exageració permanents que jo donava per descomptats en qualsevol obra teatral. (Guillem Maurenza)

Les diferents escenes i situacions que s’interpretaven, en les quals  el prefecte havia d’esbrinar qui era actor i qui no, a conseqüència d’una discussió que havia tingut amb el director de la companyia teatral del poble, provocaven unes reaccions en el prefecte que donaven un toc d’humor a l’obra i, a més, et submergien en un mar d’incògnites perquè anaves pensant qui era actor i qui no, mentre no podies evitar de riure pels descosits.

Per mi, la millor escena va ser aquella en què el rector de la parròquia del poble arribava amb les castanyes a les butxaques i, quan li queien a terra, el prefecte perdia els estreps perquè no sabia què rondinava l’home que acabava d’entrar per la porta del seu despatx. Cal dir que tot el que deia el rector era digne de qualsevol tema de discussió habitual del Sálvame que fan a Telecinco.  (Francisco Díaz)

El neguit de saber qui és l’actor – a l’obra – i qui no, les trastocades històries que cada personatge explica, la manera com aquestes històries es barregen després… tot el conjunt de fets, units a tots els elements i detalls de caràcter còmic, atorguen la màgia que justifica el títol d’aquesta gran obra d’Eduardo de Filippo. És una obra que millora a mesura que avança, un joc d’enganys en què mai no saps qui és qui amb total seguretat, un brillant homenatge a l’art del teatre. (Guillem Maurenza)

En general tota l’obra és una gran crítica. El primer aspecte que planteja és la importància dels actors teatrals a la societat, els quals estan infravalorats. La presentació d’aquesta queixa es mostrava amb el personatge interpretat pel propi director. Personalment em va semblar una bona manera de fer arribar el missatge, ja que es combinava amb humor i a més podia mostrar sensacions que t’apropaven al personatge. La segona denúncia que Eduardo de Filippo va voler mostrar en el seu temps era l’autoritat, prepotència i egoisme que tenien els alts càrrecs d’un país. Torno a insistir que les situacions còmiques i sovint absurdes, ajuden a captar millor l’atenció de l’espectador, i t’obliga a estar pendent de les accions i assimilar la burla de manera més inconscient. Qualsevol crítica social és aplicable a gairebé qualsevol moment històric, tal i com es pot observar a l’obra, ja que, tot i estar escrita fa mig segle, en canvi es manifesten situacions que segurament podrien passar com a contemporànies. És veritat que tota crítica és bona per entendre el món en el qual vivim o per aprendre el que no ha de passar. A més, la ironia de les situacions, originada per la comèdia i l’ambigüitat, creaven un vincle entre espectadors i actors. (Edgar Álvarez)

Per anar acabant, només em queda dir que l’obra de “l’art de la comèdia” és completament recomanable per tothom. Té tot el que es pot demanar en una bona obra. Té una història interessant que transcorre de manera coherent i que té un final bastant sorprenent. Al mateix temps també t’ensenya coses i et fa pensar sobre moltes d’altres que potser mai havies tingut en compte i, a més, et fa riure i passar una bona estona. L’únic inconvenient que li puc trobar a aquesta obra és que el seu desenvolupament és una mica lent: la primera part pot arribar a cansar, sobretot tenint en compte que la seva càrrega còmica és molt menor respecte de la segona, que és on es troba condensada més informació. A més, també crec el fet de no canviar els personatges que estan a escena, ni l’escenografia on es troben durant ben bé mitja hora, influeix negativament i provoca una certa sensació de lentitud. Encara així, l’obra té molts més punts forts que febles i el final sorprenent ajuda a elevar el producte final i fa que l’obra resti al cap de l’espectador durant més temps. Així doncs, la recomanaria a tothom sense dubtar-ho.

Pel que fa a l’experiència d’haver anat al teatre amb alguns companys i professors del centre, considero que ha estat molt gratificant i no m’importaria (ni a mi, ni a la resta dels meus companys de classe que van venir) repetir-ho. Crec que aquestes oportunitats sempre s’han d’aprofitar. Al final cal tenir en compte que tot allò que duem a terme ens dóna experiència que ens serveix després en el nostre dia a dia per créixer i madurar. Per acabar, només em resta citar una frase de Eduardo de Filippo que jo crec que descriu perfectament l’obra i que em va cridar molt l’atenció quan la vaig llegir en el programa de l’espectacle: “Tinguin present que no vaig escriure aquesta comèdia només per a gent de teatre -com diuen alguns-, sinó per a tots nosaltres, ja que els problemes que tracta afecten la nostra pròpia vida i la dels nostre fills”. Realment és així, ja que tot el que es pot veure a l’obra no només està relacionat amb la gent de teatre sinó també amb la gent normal que viu la seva vida i que, sense ser-ne conscient, al final està vivint en una gran obra de teatre ja que, si tot el que succeeix a l’escenari és cert, llavors tota la realitat és espectacle.  (Núria Domènech)