Ens posem a escriure aquestes paraules i a hores d’ara no les trobem justificades, perquè no entenem, no comprenem per què no hi ets. L’absència que queda en la cadira del claustre costarà d’omplir. També el buit que deixaràs al trosset de taula del departament on prepares els exàmens, i els mil i un camins que fem passadís amunt, passadís avall ja no portaran la teva trajectòria. Ni la mitja hora de bar per esmorzar i fumar tindrà el mateix regust, de vegades àcid i rabiós, d’altres més complaent.

Més donat a entendre el món. Més donat a comprendre els joves i a explicar-los que, com deia en Llach, han d’anar a la ciutat a aprendre dels que saben. Perquè en el món que ens ha tocat viure, igual que en tots els mons que no hem viscut ni viurem, algú ha de posar ordre i mostrar el camí. I un d’aquests “algú” has estat tu. Perquè tu has sabut donar la lliçó adequada a cada moment, amb humilitat, una inesgotable capacitat de treball i absoluta dedicació.

Tu has sabut explicar magistralment  el món de la cultura i de l’art i els teus deixebles han entès que “fer classes” no vol dir vomitar un temari; no vol dir parlar per parlar. Alguns d’ells han entès que, el que els estaves oferint era un tresor en forma de paraules que els obria el paradís. Un paradís format per gent estranya que van dedicar la seva vida a escriure, a pintar, a exercir l’art i la cultura. A pensar com fer que la gent fos més lliure llegint i interpretant les seves obres.  A comprendre músiques que omplissin els seus sentiments i les seves emocions. Perquè al ser humà se li va prometre el paradís. Un paradís on la gent visqués com li plagués, i es va trobar l’horror. I tu has sabut explicar tant el paradís com l’horror. La prova d’això és que només cal que miris tots els qui t’acompanyem. Només cal que miris la gent jove que hi ha.

Un dels qui subscriu aquesta carta recorda quan et demanava consell sobre com s’havia de justificar una obra d’art penjada en un museu que sembla ser que feria la sensibilitat d’alguns. Aquest que subscriu la carta et demanava 10 minuts d’explicació. I sovint, acabava sent una hora. I es delia escoltant-te i observant la passió amb què aportaves els teus arguments. Perquè tu feies de tots nosaltres els teus deixebles i gaudíem escoltant-te quan en teníem l’oportunitat.

La música, l’art, la literatura, no són valors en si mateixos? No són un bon motiu per viure la vida amb passió? I transmetre tot aquest coneixement que fa que la gent sigui millor, no és gran això? Doncs això és el que tu has aconseguit, no sense esforç. No en tots els joves, ni en tots els grans. Però el teu petit trosset de món, l’has defensat cada dia. La parcel·la que se t’havia encomanat que defensessis i la finestreta des de la qual has parlat al món ha motivat i ha creat un revulsiu en els joves cervells que t’han escoltat. I escoltant-te seran més lliures i, sobretot, estaran més preparats per entendre un món canviant.

Ara que tindràs tot el temps del món per entrar gratuïtament  al Louvre, al Museu d’Orsay, a la Biblioteca d’Alexandria o al MOMA de Nova York, avisa’ns i digues-nos quan vindràs a esmorzar amb nosaltres. Avisa’ns amb temps, perquè voldrem escoltar el teu cant a l’art i a la cultura.

Ara, Joan, que ens has escoltat, comença el teu camí solitari acompanyat del nostre record i, per motxilla, les ulleretes i el cigarret, uns quants dossiers per corregir i una mica de cafè per prendre entre museu i museu, entre partitura i partitura.

Ara que tu ja has escrit una petita part de la història d’aquest poble i d’aquest institut, vés a compartir amb Velázquez, Van Gogh o Mozart les teves experiències i digues-los que aquí, a Castellbisbal, hi ha un edifici llargarut on la gent t’ha estimat i t’ha apreciat.

El claustre de professors de l’Institut Castellbisbal.