Acabem la sèrie “Què pensen els alumnes de…” amb aquest text que, per una vegada fa justícia al que pensen realment els alumnes de l’institut i dels professors, sense massatges, llagoteries i ganes de quedar bé, que ja ens coneixem.

Per primera vegada hi ha algú que s’atreveix a dir les coses pel seu nom! Ja era hora que aparegués un adalil de la veritat, algú amb esperit crític i una fina ironia, que tingués la gosadia d’expressar el que molts pensem.

Cal dir que no ha estat gens fàcil d’accedir a aquest document, ja que els responsables de la revista han intentat per tots els mitjans fer-lo desaparèixer però nosaltres ho hem evitat. No en tenen ni idea d’informàtica, pobrets. Ha estat realment fàcil enganyar-los…

A més, ens fa la impressió que el Josep Maria i el Jaume estan dolguts perquè ningú no els havia fet cap panegíric (ho hem buscat al diccionari i vol dir “ discurs de caràcter persuasiu i encomiàstic en lloança d’una persona il·lustre, d’una ciutat o d’una institució de renom”.  Evidentment, no hem buscat “encomiàstic, perquè és el que passa amb els diccionaris, que quan busques una paraula que no saps, en la definició sempre en surt una altra que tampoc no saps i, és clar, no acabaries mai.)

En qualsevol cas, sabem de fonts fidedignes que ho han intentat però els alumnes que havien temptejat no han caigut en la baixesa ni en la indignitat de les seves insinuacions (gairebé suborns, podríem dir) i s’han mantingut íntegres.

Si volen que parlin bé d’ells, que ho demanin a les seves iaies, a veure si tenen més sort. O que s’ho guanyin. I, si no, que s’hi posin fulles.

Anonimous 666

(Afanyeu-vos a llegir-lo perquè quan aquell parell vegin que ho hem penjat segur que els falta temps per esborrar-lo. I reboteu-lo als vostres amics!)

El més important que he après a l’Institut Castellbisbal

El més important que he après a l’institut Castellbisbal, per estrany que sembli, no és l’any en què es va casar un rei d’Espanya del segle passat; ni tampoc el fet que Pitàgores va descobrir un teorema molt interessant i clarament transcendental en la vida; ni molt menys, la raó per la qual una oració pot estar formada per complements verbals, nominals i algunes coses més.

El més important que m’ha ensenyat aquest singular institut d’un poble clarament conegut arreu, no és cap lliçó escolar ni cap fórmula imprescindible, sinó una cosa que em servirà molts més anys i en moltes més situacions i àmbits de la vida. M’ha ensenyat que, per molt que tinguis unes extraordinàries ganes d’aprendre, pots estar tranquil; l’institut és un ràpid i eficaç remei per combatre-ho.

També m’ha ensenyat que, a vegades, pots aprendre molt més d’un professor, que no pas de la seva matèria; ja sigui per la seva gran racionalitat, el seu control davant certes situacions o la lúcida justícia que imparteix.

En resum, ha aconseguit que la seva imatge d’ell sigui el d’una màquina que devora nens i vomita “persones” suposadament preparades per a una vida que, fins al moment, no ha fet res que decebre’ls.

Berta Díaz Laudo, alumna de 2n de batxillerat, curs 2013-2014