Suposo que quan ets petit una de les teves màximes preocupacions és no avorrir-te i per molt que no ho sembli, per un nen no es tan fàcil divertir-se; la majoria dels adults pensen que amb qualsevol cosa ja estaràs entretingut però els que en saben tenen clar que no és així.

No sé com ni per què un bon dia vaig arribar a un lloc amb les parets pintades de tots colors, nens corrent cap aquí i cap allà, rient, cantant, ballant… No sabia gaire bé què hi feia allà ni qui eren la majoria de la gent que estaven al meu voltant. Suposo que era normal ja que quan ets petit no te n’adones gairebé de res.

Però, malgrat ser tan petita, al cap de no crec que gaire més de pocs minuts, ja coneixia la majoria de gent i sabia que estava allà perquè aquell era el lloc on no només no m’anava a avorrir, sinó que anava a divertir-me com poques vegades havia fet. Ho vaig saber al veure tota la colla de nens esbojarrats i de monitors que estaven igual de bojos o fins i tot més però, tot s’ha de dir, amb moltes ganes de fer que tots els nens que érem allà disfrutéssim cada segon juntament amb ells. Se’ls notava que eren dels que sabien que no era tan fàcil aconseguir-ho però semblava que per ells ho fos.

Quan van anar passant els anys vaig comprovar que era com jo m’ho havia imaginat o molt millor, i seguia tenint ganes que fos dissabte a la tarda cada vegada amb més intensitat i, sobretot, que arribés aquell cap de setmana on anàvem a passar uns meravellosos i feliços dies amb la família que a poc a poc s’anava fent gran i reconfortant.

Al mateix temps que passaven els anys, ens anàvem fent grans i adonant-nos que no només es tractava d’un lloc on anàvem a passar-nos-ho bé sinó que era un ESPLAI. Per molta gent un esplai no és res més que això però la gent que en formem part sabem que és, com he dit abans, una gran família; perquè no només hi compartim les activitats i les bogeries. També t’ensenya a ser una persona més independent, amb iniciativa, comprensiva, a saber escoltar i a parlar, a estimar… Però sobretot t’ensenya i t’ajuda a treure aquell somriure que tan costa d’aconseguir alguns dies. I això és perquè la gent que som allà tenim ganes de ser-hi i que els del nostre voltant disfrutin tant com es mereixen.

Allà és quan te n’adones que l’esplai és el teu estil de vida i que si deixessis de formar-ne part, aquell somriure radiant que tens quan véns de passar alguns dies amb la gran família o simplement unes hores i que te’l nota fins i tot la gent del carrer, ja no el podries aconseguir.

Suposo que per això la majoria que acabem la nostra etapa com a nens d’esplai, no dubtem a ser monitors. Llavors és quan veus que darrere de tot el que has disfrutat en el teu temps d’esplai hi ha uns monitors amb molt coratge que han treballat dia i nit i han buscat la manera que t’ho passessis bé i, al mateix temps, han intentat fer de tu una persona de la qual, des del meu punt de vista, tothom pugui estar orgullós i et sents molt afortunada, encara no no sàpigues ni com ni per què, d’haver arribat a aquell lloc que ara ja puc dir que és el meu esplai i sempre ho serà.

Mar Aregall, 4t d’ESO