La Jana, després d’arribar d’uns dies a França, va entrar a l’escriptori del pare: aquella porta, aquella que costava tant a obrir per por a recordar. Va mirar i va examinar cada full, cada paper, i de cop i volta va notar al terra alguna cosa que hi sobresortia. Va aixecar la catifa i allà hi va trobar un fals terra; el va aixecar i va trobar-hi passaports falsos, documents, tot.

En aquell instant, descobreix que el seu pare no està mort, sinó que és un agent secret de la intel·ligència americana, la CIA. Ella sabia que mai més no el tornaria a veure, ja que havia marxat en tots els sentits, perquè no volia que el trobessin.

No li he dit res a ningú, seria inútil.

La mare i l’Enric van començar a sortir fa poc però es van adonar que no funcionava; ara, en canvi, són molt bons amics. El Guim està bé, el trobo més feliç, més content, i ja no em diu que li expliqui el conte dels pirates; crec que està aprenent a conviure amb aquest buit.

La Nicole ha tornat a França i s’ha retrobat amb la seva núvia. M’ha enviat fotos, postals; parlem molt.

L’Alexis m’ha fet el petó que em devia. Ara tot està bé: m’he adonat que el Julius era imaginació meva. A l’Alexis li han ofert una beca a la Universitat de Belles Arts a Madrid. Encara no sap què farà; jo l’animo, però tampoc vull que se’n vagi. Igualment, ara tot està perfecte.

Per cert, m’he tornat a incorporar als estudis. Encara no sé què vull, però està clar que ho acabaré descobrint.

Horitzons nous.

Clàudia González 2n d’ESO C