El passat dilluns 26 de maig, vam fer una sortida a Barcelona i vam visitar dos llocs on es van patir els bombardeigs de la Guerra Civil Espanyola.
Primer, tot pujant pel barri del Carmel vam anar a parar al Turó de la Rovira, una muntanya situada a 262 metres d’alçada. A partir dels bombardeigs que es van produir el febrer de 1937, les autoritats militars republicanes van decidir instal•lar-hi unes bateries antiaèries.
En aquestes bateries es va fer una defensa activa, ja que s’hi van col•locar 4 canons, a més de l’armament defensiu.

Passada la Guerra Civil, durant els moviments migratoris dels anys 50, que van comportar el barraquisme a Barcelona, es va utilitzar el Turó de la Rovira com a habitatge de moltes famílies, tot aprofitant les instal•lacions dels antiaeris.
Un cop acabada la visita al turó, ens vam dirigir a l’altre extrem de Barcelona, al barri del Poble Sec. Allà vam visitar el Refugi 307. Aquest, junt amb el de la Plaça del Diamant, són els únics refugis que queden dels 1.400 que van ser construïts a Barcelona.
El 13 de febrer de 1937 es va produir el primer bombardeig a Barcelona, i això va fer que la gent innocent fos, ara, protagonista involuntària de la guerra. A partir d’aquest fet es van començar a construir refugis antiaeris. Normalment, els refugis eren construïts per dones, gent gran i nens, ja que els homes de la família estaven lluitant al front, de manera que tothom contribuïa a la seva construcció.
Els refugis funcionaven de la següent manera; quan els vigilants podien apreciar que s’apropaven els avions, sonava una sirena que alertava la població del possible bombardeig. A partir de l’instant que començaven a sonar les sirenes la gent tenia dos minuts per sortir de casa i entrar al refugi, on passarien l’atac.
Dins del refugi hi havia bancs, lavabos, una font d’aigua i una infermeria, per tenir els primers auxilis en cas d’emergències.
Un cop s’entrava al refugi, s’havien de respectar unes normes que estaven escrites a la paret, en uns plafons:
• No fumar
• No parlar ni de política, ni de religió, ja que podia entrar-hi TOTHOM.
• S’havia de cedir el seient a la gent que ho necessitava.
• Entrar fins al final amb ordre.
Un cop acabaven els atacs dels adversaris, tornava a sonar la sirena i la gent podia sortir del refugi, tot sabent que potser, quan tornessin a casa seva, no la trobarien, perquè hauria estat enderrocada a causa de les bombes.
Un cop acabada la Guerra Civil, el Refugi 307 va servir de vivenda, durant els moviments migratòries, a una família cordovesa durant 10 anys.
Per últim, m’agradaria remarcar que els 192 bombardeigs que es van dur a terme a la ciutat, van afectar la població civil per primer cop i es podria dir que van ser un urbicidi.
Els bombardeigs van ser planejats per l’exèrcit de Franco i, tot i que van afectar a moltes persones innocents i forma part de la història d’Espanya, el govern actual no ha volgut fer memòria del passat republicà, de manera que si una societat oblida el seu passat, d’alguna manera està condemnat a repetir-ho.

Anna Marzo Ramírez i Amanda Pérez. 4t d’ESO