El dia 26/11/16 alguns dels alumnes de segon de batxillerat, vam anar a una excursió optativa en la qual vam recórrer el camí que els ciutadans d’arreu del nostre país van fer quan es van exiliar (1936-1939) o durant la postguerra. Durant tot el dia una noia ens va estar explicant la història dels nostres avantpassats, des del primer que va passar fins lo últim. Jo he intentat reproduir tota la informació essencial que ens va donar ordenant-la de manera que tot segueixi un sol fil:

Els exiliats espanyols van veure’s obligats a deixar la seva terra i desplaçar-se a altres països a causa que la seva ideologia republicana estava perseguida pel bàndol Franquista. Tota aquesta gent que es va veure obligada a fugir en cerca d’una vida millor per a ells i els seus familiars, encara que fos una vida temporal, ja que volien retornar al país quan veiessin que podrien estar-hi segurs.

Durant tot aquest període en el qual les persones fugien cercant un nou lloc on viure, les desgracies eren l’única cosa que transportaven, ja que podem dir que la gent no tenia temps ni manera de portar les seves pertinences. La gran majoria d’aquests exiliats marxaven a peu des de casa seva fins a un país veí, que en el cas que em pogut veure, França. La gent creia que en travessant la frontera tot se solucionaria, els francesos els rebrien amb els braços oberts i s’acabarien les preocupacions, però no va ser així. Com el títol del meu text indica, parlaré de les tristes històries de l’exili espanyol, les que van començar en aquest punt.

Molta de la gent que creuava la jonquera, just on actualment es troba el museu que vam visitar, tenia l’esperança d’acabar les seves misèries i poder esperar que la situació en el seu país natal se soluciones. Totes aquestes persones van ser portades als camps d’internament o camps de concentració francesos, perquè el govern no volia tenir problemes amb els alemanys, grans líders de masses que estaven envaint Europa. Nosaltres vam anar a veure un d’aquests camps, el camp d’Argelés. Aquest camp que actualment és una platja sense rastre de què va ocórrer, va veure morir molta gent. En un principi es va delimitar l’àrea amb grans extensions de filferro que creaven dues zones, les dels homes i les de les dones on també s’hi quedaven tots els nens fins que es consideressin adults, no hi havia res més. Tot aquest complex el vigilaven senegalesos que provenien de les colònies franceses situades en el seu país d’origen. Un temps després, es van anar construint precàries xaboles en les quals els hàbitats dels camps podien estar a cobert. Cal dir que la posició del camp era horrorosa, com es va dictaminar uns dies abans que comencessin a muntar allà el camp, en el marge de la platja amb un vent de tramuntana constant i un fred terrible. No cal dir que la gent havia de fer les seves necessitats a l’aigua de la platja, sent burla dels guàrdies que cruelment els observaven. Aquests també eren els encarregats de donar el menjar, molt escàs, que els tiraven per tal de riure dels presoners. Però tota tragèdia té un punt una mica positiu, la gent dels voltants, portava menjar als presos i poc després de l’obertura del camp, va aparèixer la creadora de la Maternitat d’Elna, la dona que va permetre la vida a molts nadons que haguessin mort a la platja i a totes les seves mares les quals va impedir que morissin en el part.

La Maternitat d’Elna es va crear en un edifici vell abandonat que va comprar la creadora al govern francès. Ella, havia estat part de la campanya “salvar a los niños españoles” durant la guerra civil. Ella ajudava a fugir, aconseguir menjar, vestir i protegir a tots aquells nens que pogués, i en acabar la guerra, va veure que ella també hauria de travessar la frontera per no tenir represàlies per part del govern espanyol. Quan va creuar, a ella no la van fer presonera perquè era de Suïssa, país neutral, i per això va tenir l’oportunitat de seguir ajudant. Quan va arribar i va veure tot el que passava al camp d’Argelés va decidir comprar l’edifici, que vam anar a visitar, amb els diners de la seva campanya Suïssa i en molt poc temps ho va arreglar tot per tal que s’hi pogués viure, parir i estar sa. Quan tot va començar, el que feia la creadora de la Maternitat d’Elna va ser pactar amb el govern perquè li deixes treure a les dones embarassades del camp un o dos mesos abans del part per poder nodrir-les i tenir-les en bones condicions i després del part seguir acollint-les fins que es recuperessin, després les tornaria als camps. El govern va acceptar la seva proposta i així es va anar fent realitat. En l’edifici es van anar fent diverses sales, la de part, a la que anomenaven Marroc per la por que tenien tant al part com a la guàrdia mora de Franco, també hi havia una sala que es deia Barcelona i una altra que es deia Madrid. Cal dir que les dones eren molt felices allà, podien estar amb altres dones, parlar tranquil·lament, cuidar els seus nadons i sobretot, rere molt de temps, ja podia ser mesos o anys, podien dormir en un llit. Durant el període de quatre anys en el que va estar obert l’edifici, van néixer més de 500 nens, els quals en la platja haguessin mort, fos en néixer o poc després. Una anècdota de què passava amb els nens que naixien a la platja és que les mares els enterraven a la terra deixant-los treure només el cap per tal de què mantinguessin la seva escalfor, cosa que després produïa malalties de la pell.

Un cop va començar la segona guerra mundial, els nazis van envair França de tal forma que un quart del país estava governat per francesos de dretes i la resta pels nazis, els dos governs amb una gran comunicació. En aquells moments molta de la gent va ser transportada als camps de concentració nazis, ja fos en els que els cremaven, en els de treball o en els altres. Molta gent després de patir els camps francesos va veure’s en camps encara pitjors, en els que els guàrdies eren nois de 16 anys totalment sense cor, els alemanys. Allà els feien perdre la identitat, els rapaven i anaven amb uniforme per semblar tots iguals, a més eren tractats com a gossos.

Uns anys més tard durant els que va morir molta de la gent refugiada, l’exèrcit nazi va ser derrotat, i els presos van ser alliberats. Hi va haver gent que va decidir tornar al seu país d’origen, i també gent que va decidir quedar-se allà on estaven. Cal dir que un cop acabada la Segona Guerra Mundial i l’alliberament dels presoners, a Espanya seguia governant la dictadura de Franco, el causant de la guerra civil, i per això molta gent encara no s’atrevia a tornar i la que tornava vivia amb la por que se’ls recrimines alguna cosa.

Aquesta és la tragèdia dels espanyols que es van exiliar, tot i que alguns altres es van quedar al país deixant així que la por fos el seu pa de cada dia.