El passat divendres 29 de gener, uns quants companys de classe, acompanyats per professors del centre, vam anar a la representació d’El rei Lear al Teatre Lliure. Per ser sincera, no coneixia aquesta obra, però vaig pensar que seria bona idea anar a veure-la, ja que sí que havia sentit a parlar del seu autor, William Shakespeare. Tot just ara fa 400 anys que va morir, i crec que, si el seu nom és encara conegut tant de temps després de la seva mort, és perquè ha de tractar-se d’un escriptor molt important. A més, mai no havia anat a veure una obra de teatre clàssic, i crec que, tant si m’agradava com si no, era una experiència que havia de viure.

En arribar, vam entrar al hall del teatre per acabar d’esperar els que faltaven. Hi havia força gent al nostre voltant, la gran majoria adults. Tothom anava ben vestit però sense arribar a anar d’etiqueta. Recordo que darrere nostre hi havia un home en una mena de paradeta de marbre venent petits entrepans. Tenien pinta d’aquells que valen 3 euros però te’ls venen per 10. Crec que parlo per tots els companys quan dic que ens sentíem una mica com peix fora de l’aigua, per què no era l’única que vivia l’experiència d’anar al teatre per primera vegada. A cinc minuts de començar l’obra, ens avisen per megafonia que la obra és a punt de començar  perquè anem entrant a la sala. Travessem un passadís i li donem la nostra entrada a una noia: “A la dreta, baixant les escales”, ens diu. Allà, hi havia unes altres persones preguntant:  “Grada A o B?”. Resultava que l’escenari estava al mig del públic, de manera que ambdues grades es trobaven enfrontades l’una davant de l’altra. Vuit i trenta-cinc: s’apaguen els llums, comença l’obra. Apareix en escena el rei Lear amb les seves tres filles, decidint com els repartirà les terres… M’estalviaré explicar de què va l’obra, ja que veig més adient dir les sensacions que em va aportar.

He de dir que tots els actors que hi apareixien feien molt bé el seu paper, com era d’esperar. Especialment em va sorprendre un fet, el qual ja m’havia explicat la meva àvia, i és que el paper del Rei Lear era representat per una dona. Si hi penses, fa certa gràcia, ja que a l’època de Shakespeare només els homes participaven del teatre, per la qual cosa tots personatges, tant masculins com femenins, eren interpretats només per actors masculins.  Per tant, podríem veure el fet de que el rei Lear fos interpretat per una dona com un intent d’equilibrar la balança.

Malgrat que és una obra molt reconeguda i amb molt bones crítiques, he de confessar que a mi se’m va fer massa llarga. La primera meitat de l’obra va estar molt bé, però un cop va començar la segona meitat, em va començar a entrar una son que no em va permetre seguir el fil de l’obra. No adjudico la son al fet que l’obra fos avorrida, sinó al fet que eren ja dos quarts d’onze quan va començar la segona meitat i vora les onze jo ja m’estava quedant adormida. L’obra no va acabar fins a les dotze, cosa que vol dir que, durant ben bé una hora de les tres que va durar l’obra (va haver-hi una pausa a la meitat), en el que vaig estar més concentrada era a no adormir-me.

Tot i aquest últim fet, valoro l’experiència com a positiva ja que, per a mi, hi convergeixen perfectament els beneficis del cinema i la lectura. És una manera més ràpida de conèixer obres que potser es farien una mica pesades de llegir i resulta molt més propera que no pas el cinema.