Paraules encadenades

Paraules_encadenadesEl passat 27 de novembre vaig assistir a la representació d’aquesta  obra d’en Jordi Galceran, escrita  fa vint anys, però portada al nostre present per L’Elenc Teatral de Castellbisbal.

Es tracta d’un thriller psicològic que t’atrapa des de la primera escena. El que en un principi sembla l’acció d’un psicòpata i assassí en sèrie davant la que presumiblement serà la seva pròxima víctima, realment és l’acte de venjança d’un marit que no ha estat capaç de superar el divorci. A mesura que avança l’ obra, els dos únics personatges en escena, el  Ramon (Xavi Pardo) i la Laura (Anna López) entren en un joc endimoniat de control i manipulació de l’altre amb mentides, fins que arriba un moment en el qual ja no saps qui és més dolent, el psicòpata o la seva víctima. De fet, l’única veritat absoluta que hi ha en les dues hores que dura l’obra és l’asseveració del Ramon, al començament, quan diu a la seva exmuller que l’ha portada fins allà per matar-la. Aquest anunci es materialitza al final i, llavors, t’adones que portes dues hores en tensió màxima i desconnectada del món.

Aristòtil descrivia la catarsi , quan va definir el concepte de tragèdia a la seva Poètica, com la facultat de redimir (purificar) l’espectador de les seves pròpies passions al veure-les projectades en els personatges de l’obra, però sense experimentar el càstig merescut per aquells. Després de veure Paraules encadenades, vaig pensar que el mot més idoni  per sintetitzar l’experiència viscuda era, justament, catarsi. No obstant això,el triomf del mal em va deixar una mica desconcertada i, quan vaig sortir al carrer, vaig respirar profundament i vaig agrair que fos només ficció. També vaig pensar que, en aquest sentit, la ficció no supera la realitat.

Fins ara només he parlat de la peça teatral, ara toca “treure’m el barret” davant la interpretació del Xavi Pardo i l’Anna López. Els seus canvis de registre fan creïbles uns personatges que, durant dues hores i sense descans, mostren de manera impúdica les seves misèries i la seva necessitat de domini. Això, juntament amb el  fet que la directora, la Fina Torres, ha sabut administrar molt bé el ritme del que passa a l’escenari amb un joc perfecte de tensió–distensió–tensió i desenllaç final, fa que l’espectador quedi literalment enganxat a la cadira fins a l’últim minut.

Chapeau!

Mercedes Núñez, professora de Lengua castellana y literatura a l’Institut Castellbisbal

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s