Si m’haguessin dit fa tres o quatre anys que tindria un professor preferit mai no m’ho hauria cregut. Jo sempre havia considerat els professors com a mers professors; mai me’ls imaginava ajudant o amb una vida a fora; és més, si alguna vegada me’ls trobava fent la compra, fins i tot m’estranyava. Però l’any passat, aquesta imatge va canviar.
Jo estava al pati amb el meu xicot, tot i que portàvem unes setmanes molt malament, i jo estava feta pols; aleshores, vaig començar a plorar.
En aquell moment en Kike passava per allà i em va preguntar què em passava i jo li ho vaig explicar tot. Ell em va escoltar, com mai ningú ho havia fet i després em va donar consells.
Durant els següents dies, es va preocupar per mi i, si li deia alguna cosa, m’escoltava fins que jo em cansava de parlar. En aquell moment no vaig entendre per què ho feia, però amb el temps vaig aprendre que simplement ho feia perquè li importaven els seus alumnes i aquest fet em va demostrar que els professors no són solament professors, sinó que també són persones.

Marta Roig, 2n de batxillerat, curs 2013-2014