El passat divendres 4 de Març vaig anar, acompanyada de la Marta Folgoso i la Mar Cabello (com jo, alumnes de 2n de batxillerat), a la Universitat Autònoma de Barcelona. També va venir amb nosaltres la Marta Basagaña. Ja sabeu, per allò que els estudiants hem d’anar acompanyats d’un adult responsable.
La UAB organitza des de fa temps els “Dissabtes al Dret”, que han passat a ser “Divendres al Dret” per tal d’intentar apropar el Dret als alumnes de batxillerat que potser pensen de fer aquesta carrera. La intenció d’activitats com aquesta és desfer els tòpics que sentim de les carreres de caire jurídic, com ara que es necessita una gran capacitat de memòria o que no s’hi realitzen pràctiques. D’altra banda, participar en aquesta mena d’activitats ens fa millors persones: hem de parlar en públic i defensar una opinió (o jutjar-la en cas que el teu paper sigui el de jutge).
Un cop vam arribar a la facultat vam sentir com un grup de nois i noies desorientats preguntava a un home on era la Sala de vistes i, aprofitant la resposta, vam baixar tots junts. Allà, ens van donar una carpeta amb l’eslògan de la universitat i un llibre que va cridar molt la meva atenció. Amb el llibre i la carpeta a les mans vam entrar dins la sala, on un grup de nois i noies estudiants de Dret, Relacions Laborals i Criminologia ens va atendre amb un somriure ben gran a la cara. Un noi va dir-nos que ens separarien per grups, dividits en advocats de defensa, advocats de l’acusació particular, fiscals (advocats enviats per l’estat) i jutges. Aquesta divisió en 4 grups va ser donada perquè l’activitat consistia a portar a terme un cas sobre l’amiant mitjançant el dret penal, i només al dret penal trobem fiscals.
Potser no sabeu què és l’amiant, però tranquils, que jo tampoc no en tenia massa idea. L’amiant és un mineral químic molt tòxic. Té forma de filaments que podem respirar sense adonar-nos-en i, a llarg termini, causa càncers molt greus que afecten el sistema respiratori i que solen provocar la mort. Podríeu pensar que si aquest producte és tan tòxic, no n’hi deu haver massa, però us equivocaríeu: va ser utilitzat durant molts anys en la construcció, és a dir, el podríem tenir a casa nostra i no haver-nos-en adonat.
Tornant a l’activitat, em van cridar al primer grup, el dels jutges. Vaig sentir-me una mica desanimada al principi perquè jo volia discutir i debatre, i pensava que la millor manera de fer-ho era sent advocada de la defensa o de l’acusació particular, però tampoc volia desprestigiar tots aquells que passen anys i anys estudiant per a les oposicions a jutge així que… vaig mirar d’enfocar l’activitat d’una altra manera.
Una noia molt amable que es diu Bea ens va explicar com funcionen els casos al dret penal per tal de fer-nos entendre quins eren els nostres objectius com a jutges. En un cas de dret penal hi ha tres fases: la fase d’instrucció, en la qual es realitza la investigació dels fets; la fase intermèdia, on s’assenten les bases que es discutiran finalment al jutjat, és a dir, es realitzen els escrits de l’acusació i la defensa; i, per últim, la fase judicional, en la qual en un judici oral es debat qui te la raó: la defensa o l’acusació. Aquí és on volia arribar la Bea. La nostra missió com a jutges era decidir quina de les dues parts té la raó.
A part de la Bea, que està estudiant el màster de Dret, estàvem acompanyats d’en Javi, estudiant de Ciències Ambientals i Dret que va venir des de Còrdova per robar-me el cor. La seva manera de fer-nos pensar em va semblar esplèndida. La primera pregunta que va fer va ser: ¿Què demanem a un jutge? ¿Com a persones, seríem capaços de ser jutges? Un jutge bo, volia dir. Jo vaig ser la primera a contestar: Una persona que no es deixi portar pels sentiments, tingui una capacitat racional molt gran i sigui capaç de veure les coses amb perspectiva. El Javi no va dir res, només em va somriure i va seguir preguntant: ¿Què està per sobre, la llei o la justícia?. Aquesta pregunta em va fer dubtar. La Bea ens va voler ajudar i ens va explicar un cas d’un jutge que utilitzant mètodes il·legals va descobrir que els homes a qui estava jutjant eren culpables. El fet d’haver aconseguit les confessions de manera il·legal va fer que el substituïssin per un altre jutge i, tot i saber que eren culpables, no es va permetre utilitzar aquelles proves a judici. Va ser aquí on vaig plantejar la meva reflexió: Un jutge ha de seguir la llei, està obligat a fer-ho. Si no la segueix, no està sent un bon jutge. No podem saltar-nos la llei per tal de trobar la justícia; i és per això, responent al Javi, que la llei està per sobre de la justícia. Però no és una relació de superioritat sinó que són dues coses molt lligades, com si anessin de la mà. Va ser llavors quan la Bea va pronunciar les paraules que segueixen voltant pel meu cap: “El dret no és just, és dret”. Tot seguit d’un: “Mai hem d’oblidar que tothom té dret a ser defensat”. Aquí és on el meu cap va començar a treballar. Si ens hi fixem bé, la llei és una adaptació del que la societat vol. Nosaltres com a ciutadans votem partits polítics que trauran o redactaran noves lleis. ¿Decidim les lleis inconscientment?. No, no és de manera inconscient. ¿Quins criteris hem de seguir a l’hora d’acceptar un treball com a advocat? ¿Fins a quin punt els indicis són suficients per condemnar algú?
La resposta a això és ser crític. Hem de ser crítics, i no només en aquest aspecte, sinó també amb la vida. Hem de ser fidels a nosaltres mateixos i fidels al que sentim i pensem de manera raonada. Hem de lluitar pel que volem i intentar eliminar el que no vulguem (sempre que sigui de manera legal; ja sabeu que la llei està per sobre de tot). Però bé, no tothom està preparat per ser crític i no tothom vol estar preparat per ser-ho. Una mica desesperant, potser, però així és la vida. Suposo que és allò que diu la meva àvia de: Unos tanto y otros tan poco.
En conclusió, considero que l’activitat va estar molt bé. Vaig gaudir-la moltíssim i no vaig sentir en cap moment que estigués desaprofitant el temps. Vull dir des d’aquí que, des del meu punt de vista, no està només enfocada a aquells alumnes que volen estudiar Dret (o derivats); és una activitat que tothom hauria de fer. És una experiència i la vida són això, experiències. Tot recordant-vos que lluitar per la justícia pot ser una utopia però ser crític no ho és, us convido des d’aquí a començar a ser-ne.
Alicia Antolín, 2n de batx. B
